Sant Joan al Poble-sec

Un terrat en festes

S’acosta Sant Joan, i aviat farà gairebé un any que ens vam traslladar a viure al pis de l’Eixample. Tot i trobar-m’hi molt a gust, de tant en tant m’enyore del meu antic barri, el Poble-sec, que em va acollir amb tanta força i tendresa durant més de deu anys. Les revetlles dels anys que visquérem al carrer de Magalhäes van ser molt especials. Enguany, l’enyor serà doble, perquè ja no vivim al barri i perquè la persona que ens feia passar aquelles nits màgiques tampoc no hi és.

El veïnat del bloc de pisos on vivíem era entranyable, amb alguna excepció, com a tot arreu. Però, per damunt de tots, i situada a l’àtic de l’edifici vivia una parella tan curiosa com interessant. En arribar al pis del carrer de Magalhäes algú em va dir que l’ànima d’aquell edifici era la Susana. I de seguida que la vaig conèixer, vaig entendre perquè. Era una cubana de cabell molt curt, de pell fosca i d’una intel·ligència i una eloqüència desbordants. S’havia restaurat un dels xicotets àtics de l’edifici amb una frescor i un gust fora de qualsevol discussió. Però el que realment enganxava d’aquell piset, era, sens dubte, la seua terrassa, a dalt de tot de l’edifici. Amb el seu marit, Gorka, formaven una de les parelles més interessants que mai he conegut. En un dels sopars que compartírem, la seua història vital i d’amor ens va mantenir desperts fins a la matinada. Res de més atípic, res de més arriscat… Els escenaris eren tan diversos com l’Havana, Nova York, Donosti i finalment Barcelona.

Ell era (i és músic) i ella, com a bona cubana, portava el ritme a la sang. Per això, les seves revetlles de Sant Joan eren màgiques. Situades a l’enorme terrassa de l’edifici on vivíem, aglutinaven personatges de tota mena, condició, habilitat artística, procedència, generació, etc. Recorde la primera revetlla a la qual vam assistir i la visió impagable des d’aquella talaia del Poble-sec per Sant Joan i de tota Barcelona. La decoració de la terrassa, la música en directe, el menjar i el rom acabaven de conformar els ingredients necessaris per creure, efectivament, que aquella nit tot era possible.

L’any passat ja no hi va haver celebració. La Susana estava malalta, molt malalta. Tanmateix, lluitava amb força i amb molt d’optimisme contra la malaltia. Deia que si Fidel no havia acabat amb ella, tampoc ho faria el càncer. Però va perdre la partida. El dia que marxàvem de Magalhäes se’m va fer un nus a la gola quan vaig pujar a acomiadar-me d’ella, perquè sabia que molt probablement no la tornaria a veure. I així va ser. Per això, ara que Sant Joan s’acosta, vull escriure el que sé d’ella, encara que siga poca cosa, i donar-li les gràcies per les revetlles passades. Per sempre més, el meu Sant Joan estarà lligat a la Susana i a aquella terrassa del Poble-sec.