La Casa de la Lactància

Casa de la Lactància

Des del despatx de casa, entre les fulles de plataner que ja han començat a caure, intuesc la façana de la modernista de la Casa de la Lactància. El dia que vam vindre a visitar per primera vegada el pis on ara estem instal·lats, em va cridar poderosament l’atenció aquell edifici singular, de color blavós, amb elements neogòtics que competeix, sense èxit, amb la Casa Golferichs, situada uns quants números més avall de la Gran Via de les Corts Catalanes (o més amunt, segons es mire). En aquell moment res em feia preveure i, si m’ho hagueren dit, m’hauria fet un fart de riure, que encara no any i mig després m’estaria mirant la façana de la Casa de la Lactància amb els ulls amb què me la mire ara.

Una plaça de bous convertida en centre comercial

Las Arenas de Barcelona des del mirador. Foto: Héctor Navarro

Tinc un amic que utilitzava la plaça de bous de les Arenes de Barcelona per demostrar als visitants estrangers que s’hi interessaven per l’espectacle taurí que en aquesta ciutat feia molts anys que això ja no s’hi practicava. Quan els passejava en cotxe i hi passava per davant els explicava que aquella plaça estava tancada i havia quedat abandonada del tot pel total desinterès dels catalans pels toros. No deia cap mentida, perquè això es va evidenciar amb l’abolició de les corrides de toros, aprovada pel Parlament de Catalunya a partir d’una iniciativa legislativa popular, aviat farà una any. Tampoc deia tota la veritat, perquè a Barcelona hi havia dues places de bous. Ara bé, les Arenes de Barcelona estava tancada des de 1990 i no l’havia trepitjat cap torero des de 1977.

Sant Joan al Poble-sec

Un terrat en festes

S’acosta Sant Joan, i aviat farà gairebé un any que ens vam traslladar a viure al pis de l’Eixample. Tot i trobar-m’hi molt a gust, de tant en tant m’enyore del meu antic barri, el Poble-sec, que em va acollir amb tanta força i tendresa durant més de deu anys. Les revetlles dels anys que visquérem al carrer de Magalhäes van ser molt especials. Enguany, l’enyor serà doble, perquè ja no vivim al barri i perquè la persona que ens feia passar aquelles nits màgiques tampoc no hi és.

Delinqüents als terrats

Els terrats de l'Eixample de Barcelona

No cal observar el veïnat de manera insistent des d’una finestra indiscreta per fer grans descobriments. Crec, sicerament, que el voierisme desinteressat és més productiu. Si més no, perquè és el que pot acabar tenint conseqüències importants quan menys t’ho esperes.

A la vesprada d’un diumenge qualsevol, està prou ben vist deixar-se portar per la tele i el sofà. Però, la programació televisiva és la que és i, en el nostre cas, les pel·lícules bones ja les vam veure el dissabte.

Llet acabada de munyir

L'antiga Vaqueria Suiza, al carrer de Viladomat de Barcelona

Baixant des de la Gran Via de les Corts Catalanes pel carrer de Viladomat, just abans de la cantonada amb el carrer de Sepúlveda, a mà dreta, hi ha un petit local tancat amb un rètol desdibuixat a la façana que diu “Vaqueria Suiza”. Fa mesos que aquest antic rètol ha tornat a veure la llum, coincidint en què els propietaris del local l’han posat en alquiler, tornant a deixar al descobert la façana tal com era feia anys.

Una cadira amb vida pròpia

Cadira modernista

El propietari d’El Palau de la Cadira, una botiga situada al xamfrà dels carrers de Calàbria i de Sepúlveda es jubila! Així ho indiquen uns cartells que ha enganxat als aparadors, al costat d’altres  que diuen que ho liquida tot. Ho vam veure fa un parell de diumenges, quan tot estava tancat. Darrere dels vidres, protegida per una persiana, hi havia una cadira que ens va cridar molt l’atenció.

Vaig tornar amb la idea d’esbrinar què hi havia al darrere d’aquella cadira de fusta fosca i corbada. I vaig descobrir una cosa tant o més interessant. I és que l’home que es jubilava era una enciclopèdia del món de la cadira, un botiguer de cadires de tota la vida, que coneixia models, fabricants, materials…

La dona del pàrquing

Muntatge fotogràfic amb un dels dibuixos d’Àngel Puigmiquel

El trasllat a l’Eixample em va ocasionar, entre altres molts maldecaps, el de l’aparcament del cotxe. Com que l’utilitze amb molta freqüència, necessitava una plaça d’aparcament al més a prop de casa possible. Abans de l’1 de setembre —dia en què, segons em van dir, molta gent comença a buscar pàrquing per a la tardor— vaig fer una volta pel barri i vaig telefonar a un parell de números. Vaig tenir sort en el segon.

Benvinguts a Barcelonautes a l’Eixample

Districte de l'Eixample de Barcelona

Aquest és un bloc dedicat a l’Eixample, la zona de Barcelona on ens acabem d’instal·lar Isabel i jo. Tot i que no som de Barcelona, aquesta ciutat no és nova per a nosaltres, ja que fa molts anys que hi vivim. Aquesta vegada, un cúmul de circumstàncies, totalment fortuïtes, han fet que el barri que ens acull forme part de l’Eixample barceloní. I això sí que és nou i està resultant molt estimulant.