La dona del pàrquing

Muntatge fotogràfic amb un dels dibuixos d’Àngel Puigmiquel

El trasllat a l’Eixample em va ocasionar, entre altres molts maldecaps, el de l’aparcament del cotxe. Com que l’utilitze amb molta freqüència, necessitava una plaça d’aparcament al més a prop de casa possible. Abans de l’1 de setembre —dia en què, segons em van dir, molta gent comença a buscar pàrquing per a la tardor— vaig fer una volta pel barri i vaig telefonar a un parell de números. Vaig tenir sort en el segon. Una dona gran, amb un català barceloní d’aquells que dóna gust de sentir, em va dir que tenia disponible una plaça. En trobar-me amb ella i intercanviar unes quantes paraules, vaig entendre que estava al davant d’una dona especial.

Al dia següent vaig tornar amb Francesc a veure la plaça i vam quedar entesos tots tres de seguida. Ens va donar una targeta amb el seu nom i el del seu marit que, segons ens va explicar, havia mort feia cosa d’un any. La curiositat de saber qui era realment aquella dona em va dur a fer una cerca a internet només arribar a casa. I sí, en teclejar els seus noms complets, de seguida vaig trobar-hi força referències. Cristina Durbà fou la dona de l’il·lustrador, editor, publicista, empresari i emprenedor Àngel Puigmiquel. Es van conèixer en una festa d’aniversari de l’Institut-Escola de Barcelona, on tots dos van tenir la sort d’estudiar. Van viure també una època molt fructífera i atrafegada a Veneçuela.

Al cap d’un parell de dies, vaig tornar a parlar amb la senyora Cristina i no em vaig poder estar de confessar-li la meua tafaneria. Em va dir que amb el seu marit havia viscut una vida molt plena. I va ser llavors quan vaig acabar de fer el paral·lelisme amb la vida d’una altra dona increïble que vaig tenir la sort de conèixer fa uns anys, Terry Broch, la vídua del meu estimadíssim Carles Fontserè. Totes dues serven hui dia la memòria d’una vida intensa.